La meva Bitàcola

26 abril 2007, 08:43

Nois, ja potser n'hi ha prou

La plataforma cívica “Ja en tenim prou” tenia previst avui el llançament d’un vídeo anti-PP, de l’estil de ciudadanos de segunda. La plataforma és valenciana, i com ja sabeu, allà mana el PP. Doncs bé, la Junta Electoral de la Comunitat Valenciana ha pres de decisió de prohibir l’exhibició d’aquest vídeo tant en les Universitats com en els ajuntaments, ja que diuen que pot ésser una arma per robar vots als populars en les próximes eleccions.

Jo us invito a fer memòria i a que recordeu el modus operandi del partit conservador en les passades eleccions generals. Suposo que recordareu que 3 dies abans de les eleccions van succeïr els tristos successos dels atemptats del 11-M. El senyor Acebes va defensar fins a l’últim moment la culpabilitat d’ETA en aquests atemptats tan sols per no perdre vots, van especular amb la programació de TVE, on no van donar informació sobre la possibilitat de que Al-Qaeda estigués implicada en els successos i va emetre durant aquells dies documentals en contra d’ETA. Hem de ser conscients que en moltes zones del centre d’Espanya tan sols poden veure aquest canal.

Doncs bé, independentment de la correcció a l’hora de censurar el vídeo emès per “ja en tenim prou”, crec que el partit popular no hauria d’atemptar contra la llibertat d’expressió dels ciutadans valencians que no estan conformes amb els seus governants i encara menys veient els antecedents dels populars.


Aquí teniu el trailer del vídeo anti-PP:

http://www.youtube.com/watch?v=PAArCOvNFkU


Aquí teniu un video amb un petit resum del comportament del PP en les anteriors eleccions generals:

http://www.youtube.com/watch?v=tyTX8hWFkTM

Comentaris[1310] Permalink

29 marzo 2007, 10:37

El dia de demà seré major d’edat

Demà faig 18 anys, per la qual cosa esdevindré major d’edat. La majoria d’edat és la que l’ordre jurídic estableix per a determinar la plena capacitat jurídica de la persona. La figura està motivada en la necessitat de que la persona hagi adquirit una maduresa intel·lectual i física suficient com per a tenir una voluntat vàlida. En gran part del món aquest “títol” s’adquereix entre els 16 i els 21 anys.

Aquesta definició m’explica que a partir de demà hauré de complir les lleis fils per randa, ja que estaré exposat als màxims càstigs possibles, i si delinqueixo, em tractaran de la mateixa manera que a un criminal, legalment seré adult. I que me’n dius de la moralitat? Jo encara sóc adolescent, i em falta molt per a tenir mentalitat adulta, per què ja ho sóc legalment? Demà serà un dia com un altre de la meva vida, jo no hauré canviat en res, però en canvi podré entrar als establiments comercials i comprar el que vulgui si tinc suficients diners per a pagar-ho, podré treballar de qualsevol ofici pel qual estigui legalment qualificat, podré entrar en locals alternatius... Per què no ho puc fer fins ara?

Parla la definició sobre l’adquisició de maduresa intel·lectual com per a tenir una voluntat vàlida. Bé, la maduresa intel·lectual en aquest país hi ha moltíssima gent que no l’ha assolit i gaudeix del plaer de ser major a vistes jurídiques. Trobo poc racional aquesta classificació i tota la societat en general. Aquesta maduresa i desenvolupament intel·lectual, es desenvolupa a la nostra edat, i jo no sé si l’he assolit, però en 2 anys he evolucionat molt, tant en maduresa com en pensament. Veig les coses de diferent manera, sóc molt més crític, en alguns casos crec que ho porto a l’extrem, sobretot quan estic de mal humor. Aquest fet d’extremar les crítiques potser és un símptoma de que la meva evolució encara no està completament assolida, però al menys no sóc un conformista. La filosofia crec que ha estat la principal arma per aconseguir el meu pensament actual.

28.03.2007

Comentaris[0] Permalink

22 febrero 2007, 09:32

Memòries d'un malalt

Tancat a la cova de ciment, sense poder-ne sortir, del llit al sofà i del sofà al llit, amb por d’engollir-me la saliva i amb un got salvador a la mà on l’aboco, patint a l’hora de menjar-me un plat de sopa que finalment no acabaré, i no per falta de gana, sinó per deixar de sofrir. A sobre ara tinc calor i em trec la roba. Ara de repent començo a sentir una sensació de fresca que ràpidament es converteix en fred polar, cosa que m’obliga a abrigar-me, senyal de que la febre està escalant posicions en l’escala del termometre... que ja marca 39º. Al llit hi entro quan tinc fred, m’adormo de forma gairebé instantània i quan em desperto sembla que hagi corregut la marató... i a sobre la suor fa pudor. Em costa parlar, quan ho faig el meu to de veu és molt baix, i sento com un petit dolor a la gola. Quan miro la tele o em fico una estona al ordinador, de seguida n’he de sortir perquè se’m fica el cap com un timbal. És per això que em passo hores mirant per la finestra de la manera que ho fan les padrines als balcons dels pobles.
Notícia!! He passat una nit bastant dolenta, però m’ha baixat la febre. La notícia és bona? No! Per què? Doncs perquè el mal de gola ha augmentat... I bueno... se m’està començant a ficar la perola com un bombo, així que dono per finalitzat aquest discurs tràgic. Cuidin-se i aprofitin que no tenen angines per poder menjar com uns malparits, que jo fa 2 dies que gairebé no provo res, i la enveja que em va agafar al veure al meu germà menjant pizza és una de les més grans que he sentit mai... i bueno! Adeu!


Comentaris[4] Permalink

18 noviembre 2006, 01:50

Diògenes i Alexandre el Gran

Diógenes, el filósofo griego se encontró con Alejandro Magno cuando este se dirigía a la India. Era una mañana de invierno, soplaba el viento y Diógenes descansaba a la orilla del río, sobre la arena, tomando el sol desnudo... Era un hombre hermoso. Alejandro no podría creer la belleza y gracia del hombre que veía. Estaba maravillado y dijo:

“Señor...” - jamás había llamado “señor” a nadie en su vida- “...señor, me ha impresionado inmensamente. Me gustaría hacer algo por usted. ¿Hay algo que pueda hacer?”

Diógenes dijo: “Muévete un poco hacia un lado porque me estás tapando el sol, esto es todo. No necesito nada más.”

Alejandro dijo: “Si tengo una nueva oportunidad de regresar a la tierra, le pediré a Dios que no me convierta en Alejandro de nuevo, sino que me convierta en Diógenes”.

Diógenes rió y dijo: “¿Quién te impide serlo ahora? ¿Adónde vas? Durante meses he visto pasar ejércitos ¿Adónde van, para qué?”.

Dijo Alejandro: “Voy a la India a conquistar el mundo entero”.

“¿Y después qué vas a hacer?”, preguntó Diógenes.

Alejandro dijo: “Después voy a descansar”.

Diógenes se rió de nuevo y dijo: “Estás loco. Yo estoy descansando ahora. No he conquistado el mundo y no veo que necesidad hay de hacerlo. Si al final quieres descansar y relajarte ¿Por qué no lo haces ahora? Y te digo: Si no descansas ahora, nunca lo harás. Morirás. Todo el mundo se muere en medio del camino, en medio del viaje”.

Alejandro se lo agradeció y le dijo que lo recordaría, pero que ahora no podía detenerse. Alejandro cumplió su destino de conquistador, pero no le dio tiempo a descansar antes de morir.

Comentaris[2] Permalink

08 mayo 2006, 06:06

Emanuel Lasker

Emanuel Lasker va néixer a Berlinchen (Alemania) el 24 de desembre de 1868, i va morir a Nova York l’11 de gener de 1941. Provenia d’una família jueva.
De ben petit ja destacava per la seva intel·ligència. Va ser enviat a estudiar a Berlín, on el van adelantar 2 cursos. Allí és on el seu germà li va ensenyar a jugar a escacs. Aviat va començar a sorprendre pel seu joc i la seva capacitat d’anàlisi de partides. Decidí adoptar els escacs com la seva font d’ingressos, ja que així tenia més possibilitats de guanyar diners, i va començar a jugar campionats per Alemania i Anglaterra.
Al 1894 va reptar a un duel al campió del món Wilheim Steintz, on es jugarien el títol de campió. Va guanyar Lasker per 12-7 (10 victòries, 4 taules, 5 derrotes). Desprès de molts altres matxos va aconseguir mantenir la corona fins l’any 1921, on el jove jugador cubà Jose Raúl Capablanca li arrebatà.
L’any 1900 va deixar de banda els escacs per acabar els seus estudis i titular-se en Matemàtiques i en Filosofia. De fet, Lasker donava més importància als seus estudis que als escacs, que els considerava una cosa secundària i per guanyar diners. És per això que va haver-hi èpoques de la seva vida on va abandonar els escacs per complet i es va dedicar únicament a aquestes dues matèries.
Es diu que Lasker aplicava la Filosofia en la seva manera de jugar a escacs. Deia: “no sempre s’ha de fer la millor jugada, sino que s’ha de fer la millor jugada per a cada adversari”. Réti, un altre jugador de la època comentava que Lasker feia jugades poc bones amb la intenció de desconcertar al rival.
L’any 1924, després de guanyar el Torneig de Nova York imposant-se als millors jugadors de la època, incluint a Capablanca, es va retirar per dedicar-se completament a les Matemàtiques i a la Filosofia, però per poc temps, ja que els nazis li van embargar totes les possessions. Va exiliar-se i va tornar a jugar a escacs per guanyar diners, al 1934. Va jugar sota la bandera d’Anglaterra i de la URSS. El seu últim torneig va ser el 1936 a Nottinham. Va anar a passar els seus últims anys de vida als EEUU.


Obra: va escriure diverses obres escaquístiques, algunes de jocs de taula i d’altres filosòfiques.
Filosofía
"Lucha" – 1907
"La concepción del Mundo" – 1913
"La filosofía de lo inasequible" – 1918
"Historia del hombre" – 1925
"La comunidad del futuro" - 1940

Lasker és un exemple de com es poden combinar coses aparentment tant diferents com són els escacs i la filosofia. Veient una persona jugant a escacs, pots endevinar la seva personalitat, si és molt agressiu en el seu joc és provable que tingui un caràcter agressiu, si és nervios, si és despistat... són detalls que es deixen veure durant una partida. Hi ha algunes obres que tracten aquest tema, de psicologia i escacs. Una altra cosa que em sorprèn molt d’aquest joc, és que no hi han dues partides iguals, porto 3 anys jugant i encara no he repetit cap partida, com a molt es poden repetir alguns finals, alguns cops tàctics,etc…
Tan de bo la gent sapigués apreciar la bellesa d’aquest joc, que no té gaire prestigi social.


Comentaris[3] Permalink

22 abril 2006, 09:59

Deja vu

“Deja vu” és un terme francés que significa ja viscut. El deja vu és l’extranya sensació d’haver viscut el que t’està passant en un moment determinat. Rep aquest nom gràcies a un científic francés del segle IX, Emile Boirac. Els experts porten molts anys estudiant aquest fenomen que gairebé tothom, en un moment de la seva vida o en un altre, ha viscut, i han arribat a la conclusió de que el deja vu es deu a un error del nostre cervell difícil d’explicar.

Sol dura un instant, pero sembla que duri més a causa de la sensació d’intraquil·litat que t’envaeix després de tenir-la. Els fets que et donen la sensació d’haver viscut es reconeixen immediatament, pero resulta impossible d’ubicar-los en el passat, i com més intentes trobar el record, més difícil et resulta, ja que no és un sabor, un record... sino una experiència sencera.

La sensació de nerviosisme o intranquil·litat es dona a causa de que es trenca l’ordre cronològic que estem acostumats a seguir, i per un moment el present esdevé el passat, i creus que si trobes aquest record en algun racó de la teva ment, seràs capaç d’endevinar el que et succeirà després, o sigui, saber el futur.

Els científics no han tret l’aigua clara de per què es dóna el deja vu. Els psicoanalistes opinen que són somnis diurns, fantasies inconscients, que poden estar relacionat amb alguna cosa important pel subjecte. Els psicòlegs i neuròlegs consideren que és una alteració de la memoria. També està considerat com un error en la interpretació dels fets en el temps, no saber interpretar primer una seqüència i després una altra.

Alguns estudis estableixen que el deja vu, en la majoria dels casos, es dóna en persones de baixa capacitat de concentració, cansades i amb estrés.

Al marge d’estudis científics, també es relaciona el deja vu amb teories relacionades amb la metafísica, la reencarnació i els poders ocults. Sobre la reencarnació es diu que el deja vu et mostra petites parts de la teva anterior vida, ja que no la pots recordar sencera, i sobre els poders ocults, la sensació de reviure el passat desemboca en la creença de que pots preveure el futur.

Comentaris[3] Permalink