13 abril 2007, 12:00

Siguem bons padrins!

galindaina | galindó | galipàndria | gallaret | gallimarsot | galvana | gamarús | gambina | ganàpia | gandulejar | ganyip | garbonassa | gardela | gargot | garlanda | garratibat | garrida | gatzara | gatzoneta | gaudir | gebre | gepic | gernació...
Aquestes són només unes quantes de les paraules que ja s'han apadrinat. Us preguntareu què és això... Doncs, és una iniciativa que vol donar relleu a mots de la nostra llengua. Quins? Els que triïn els internautes. Per quina raó es trien? Per la raó que vulgueu: perquè és una paraula que s'està perdent, perquè sona bé, perquè només la diuen al vostre poble, perquè us és simpàtica, perquè és la més bonica del món...
La llista ja comença a ser llarga i inclou paraules de tota mena i forma. Només hi falteu vosaltres. D'utilitat, no en té cap, però, si més no, passareu una estona divertida veient què trien els catalans i intentant endevinar significats de mots pintorescos o votar aquella paraula que ja té padrí. Això sí: una vegada feta la tria haureu d'esperar que us l'acceptin. Llavors, el vostre nom ja passarà a la glòria de la lexicografia catalana.
L'adreça a la qual us heu de dirigir és www.ateneubcn.org/apadrinaunaparaula/index.htm
Us proposo un repte: sabeu de quina sóc padrina? Qui en dóna més!
Ah! i ja que estem posats en això de la lexicografia del català, voldria referir-me a la nova edició del Diccionari de la Llengua Catalana de l'IEC: ha inclòs moltíssimes paraules noves (2.422) i ha modificat 6.000 entrades.
Vegem-ne unes quantes:
justa la fusta! (‘expressió per a manifestar l’acord amb una cosa dita’), lífting (‘operació d’estirar la pell’), mudat -ada (‘ben vestit’), museïtzar (‘convertir en museu’), nominar (‘incloure en una nòmina amb vista a un nomenament, un premi’)
per antonomàsia (‘per excel·lència’), pica-pica (‘àpat consistent en menges variades que es presenten en racions petites que hom pren a voluntat’), pírcing (‘tècnica que consisteix a subjectar joies o altres objectes travessant la pell’), pitavola (‘papallona’, propi de l’andorrà), pontificar (‘actuar com a pontífex’; ‘parlar amb un to de gran autoritat sense tenir-ne’), progre (‘persona d’idees avançades i capteniment anticonvencional’), progressia (‘conjunt dels progres’), raonador del ciutadà (‘defensor dels interessos dels ciutadans d’Andorra’), rebeca (‘jaqueta de punt sense coll que es corda pel davant’), referenciar (‘donar una referència bibliogràfica a un document’), si fa no fa (‘aproximadament’), morrejar ('besar (algú) a la boca perllongadament)...
I direu: ja s'ha inclòs?, encara no hi era?, i això qui ho diu?... Doncs, la cosa està així. Au!, busqueu, trieu, remeneu i apadrineu!


Comentaris[0] Permalink

26 febrero 2007, 01:31

Gabriel Ferrater

POSSEÏT
Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

Alguns de vosaltres ja m'heu sentit dir, més d'una vegada, que la poesia cal escoltar-la. Feu la prova: escolteu uns versos ben recitats, d'un bon rapsode, tanqueu els ulls i assaboriu el ritme de les paraules, la melodia de la frase...
Escoltem-lo.mp3

Aquest és un poema de Gabriel Ferrater (1922-1972), un dels millors poetes catalans del segle XX, que ens va deixar una breu obra poètica. Sota el títol Les dones i els dies, ens trobem amb una obra completa magnífica que renova el panorama de postguerra. I escrit en una llengua organitzada i ben estructurada. Lector, director editorial, professor, traductor, crític d'art, lingüista i estudiós de la literatura..., la seva obra és plena d'originalitat i fa una síntesi entre tradició i modernitat, alhora que barreja propostes com els clàssics catalans i autors moderns americans i europeus.
Segons Xavier Macià, Ferrater se'ns apareix bàsicament com un home de lletres liberal i independent, escèptic, antiprovincià, recelós d'ideologies i dogmatismes, polítics o estètics, i, per damunt de tot, lúcid, iconoclasta i provocador. Un personatge poc convencional, autodidacte, rigorós, amè, didàctic i sempre apassionat.
Aquest poema mostra un dels temes recurrents de l'autor: el pigmalionisme. L'home com a expert en l'amor posseeix la dona (la noia) i ja no es poden destriar. Ressentit, es dol perquè ella usa el cos d'ell (No sóc sinó la mà amb què tu palpeges) per estimar un altre. Noteu la inefabilitat de l'experiència amorosa en el primer vers expressada amb aquesta hipèrbole: Sóc més lluny que estimar-te. Mesura l'amor amb distància perquè ja ha sobrepassat l'objectiu, ja que el desig i la passió l'han deixat enrera. A més a més cal que observeu la metàfora que usa per expressar l'amor més enllà de la mort (un tema tan ausiasmarquià): és una metàfora moderna això del sopar fred i, a més, és propi de la societat benestant. No serà polvo enamorado, com deia Quevedo, sinó que els cucs trobaran el gust de la dona en les despulles de l'enamorat. És genial!
Teniu ganes de llegir-ne altres poemes? No us decebran...


Comentaris[0] Permalink

10 mayo 2006, 11:11

VERSos VERSàtils i uniVERSals (perquè són en català)

Acabo de trobar-me amb un concurs curiós: a la WEB de la llengua catalana de la Generalitat, han convocat un concurs de missatges versàtils en català. De què es tracta? D'un concurs de missatges textuals, sonors o visuals que podeu enviar via SMS per telèfon mòbil.
Es tracta d'una proposta agosarada que la Queta vol fer arribar al jovent, els receptors de la campanya "Dóna corda al català" d'enguany.
Jo no hi entenc massa, però està clar que vosaltres domineu de meravella l'art de fer anar el dit gros. A més a més, la correcció ortogràfica i normativa no deu ser un punt massa a tenir en compte, o no?
Consulteu les bases que podeu trobar en aquesta adreça:
http://www6.gencat.net/llengcat/corda/versificat.htm

Comentaris[0] Permalink

28 febrero 2006, 01:14

Els perills de la mar

No sap pilot, ni ho sap qui du el timó,
el vent que fa, i segueixen per un
antic costum els camins de la mar.
Així vaig jo, com perdut en les hores,
com navegant que busca far enlloc
que el pot guiar; però la meua nau
sent els embats dels vents contradictoris,
i un cansament de fusta l'escomet.

Vicent Andrés Estellés

Remenant la bitàcola, avui me n’he adonat que ja fa gairebé un any que no hi escric res. I he pensat que ja comença a ser hora que enfili l’agulla. Si voleu, la saquera, per matar el monstre que no deia Josep Vicenç Foix. Perquè potser sí, que hauríem de matar alguns monstres...
M’ha costat trobar el to però el que he tingut clar és que volia fer-vos conèixer aquest petit poema de Vicenç Andrés Estellés. És un homenatge a un altre poeta valencià: Ausiàs March, el primer poeta català modern, el gran autor del segle XV. En què el recorda? En l’ús de la cobla (l’estrofa de 8 versos decasíl•labs), l’ús de la comparació d’un fet amb la pròpia experiència del jo poètic (en aquest cas, el vaixell i el navegant que van perduts per la mar i que avancen malgrat els vents adversos) i el to (el poeta i el seu patiment en són els protagonistes i sobrepassen el sofriment de qualsevol altre mortal). Cinc segles els separen i en gairebé res no es diferencien. Fixeu-vos en aquesta cobla d’Ausiàs March: la imatge del mariner en perill de mort comparada amb el patiment del poeta. Només una constant ausiasmarquiana que no apareix en el poema d’Andrés Estellés: la dama podria treure’l d’aquest gran dolor, però com que no és així, anirà pel món proclamant el seu orgull.

Tal com aquell qui es veu prop de la mort,
patint mal temps i perills en la mar,
i veu el lloc que el podrà resguardar
i no l’ateny perquè té mala sort,
em passa a mi, que vaig afanys passant,
i vós podeu els meus mals destruir.
Desesperat dels meus desigs complir,
el vostre orgull aniré proclamant.



Comentaris[2] Permalink

09 marzo 2005, 12:00

Avui les fades i les bruixes s’estimen:

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s’estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l’enllà, on les ombres s’animen.

És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d’orella.
Han ofert al no-res foc de cera d’abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

He pensat que encara no havia inclòs a la bitàcola cap poema escrit per una dona i he dit: potser avui fóra el dia adequat. Maria Mercè Marçal (Ivars d'Urgell - 1952, Barcelona - 1998) és una dona que va escriure i va viure des de la seva condició de dona i fent-ne bandera. M'ha semblat emblemàtic aquest poema en què la natura va de bracet amb aquests personatges tan entranyables i impossibles de reemplaçar per personatges masculins. El bé i el mal ens fan l'ullet i ens conviden a la dansa: hi entrem amb la poetessa?
I com a curiositat, encara que no l'entengueu del tot, llegiu aquest altre poema de la Maria Mercè Marçal que he trobat traduït a l'italià. M'ha captivat la seva musicalitat: T'estimo perquè sí.

TI AMO PERCHÉ SÌ...

Mano ai remi, ché ho stirpe vagabonda!
J.V. Foix

Ti amo perché sì. Perché il corpo è tiranno.
Perché con gran rumore uscisti dalle onde.
Perché del brullo bosco copristi il tuo capanno
senz’usci o chiavistelli, nel delirio di fronde.

Perché voglio e mi succhia il germe del furore.
Perché l’amor, mietuto, nel mio letto è granato.
Perché porto l’anelito dello scorpione in cuore
che causa la salsedine e il golfo fa increspato.

Perché son troppo fragile per innalzare un muro
alla marea viva che cieca mi sovrasta.
Perché son troppo forte per cedere a un futuro
che segnò, senza me, la pagliuzza nefasta.

Perché non ha né pace né tregua l’acqua fonda
e forte mi decanta di stirpe vagabonda.



Comentaris[0] Permalink

10 febrero 2005, 11:30

Joc amorós

Aquest és el títol d'aquesta perla literària:

El mar canta, lila, lila.
Malves, verdes, les penyes escoltant.
-Què me dius, mar lila, lila?
-Penya malva, penya verda, què em diràs?
-Jo et diré, mar lila, lila,
que em perdonis si som muda pel teu cant,
que les penyes som creades per mirar-te
i sofrir, amorosides, ton palpar.
Corre envant, mar lila, lila,
corre enrera, lilejant...
i et diré, mar lila, lila, que si passes
tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,
que de cap em tiraré dins els teus braços,
i la penya no hi serà,
que la penya serà lila,
lila, lila, com la mar...

Senzillesa i efectivitat poètica s’uneixen en aquest poema de Blai Bonet, autor mallorquí, nascut el 1926 i mort el 1997. Fixeu-vos en l’al•literació que es produeix amb els sons líquids i en la creació d’un nou mot (lilejar) que aconsegueixen reproduir l’anar i venir del moviment de les ones del mar. I mitjançant la personificació de la mar i de les penyes, l’autor simbolitza el joc amorós entre els amants i, d’altra banda, la fusió de l’Home amb la natura.

Sempre he trobat aquest poema d’una gran plasticitat. Què us sembla? Opineu com jo o no? Digueu-me la vostra opinió i mostreu la sensibilitat que teniu per la poesia…


Comentaris[2] Permalink

31 enero 2005, 12:12

Queta, la boqueta

Ja està decidit! La boca de Dóna corda al català ha estat batejada pels catalans com a Queta . Queden lluny els temps en què els padrins eren qui triaven els noms per als seus fillols! I els pares? En aquest cas tampoc no hi han tingut res a dir. No exactament: els pares d'aquesta criatura van decidir que fossin els ciutadans qui posessin nom a la boca mecànica. I a partir d'ara es diu Queta.
Un dels arguments que ho justifica és que es tracta d'un escurçament, un hipocorístic , de boqueta , mecanisme força freqüent en català: Pep, Toni, Vadó, Quim, Tina, Laia, Coia, Ció, Sumpta, Bet, Fina... Tradicionalment, el català escurça els noms d'aquesta forma: se suprimeixen les primeres síl·labes. Així, els que acabem de veure són hipocorístics de Josep, Antoni, Salvador, Joaquim, Agustina (o Clementina, o ...), Eulàlia, Misericòrdia, Encarnació, Assumpta, Elisabet i Josefina. Per què tenim el costum de posar noms tan llargs als nostres fills si després els escapcem?
L'altre argument és que es tracta d'un hipocorístic molt usual i que sempre remet a alguna dona entranyable. Qui no té una àvia Enriqueta, una tia Enriqueta o la seva veïna també se'n diu? Perquè és un nom propi de senyores grans . O coneixeu alguna persona jove que duu aquest nom?
Són dues raons de pes! I potser així ens serà més simpàtica la boqueta garlaire. O no...

Comentaris[0] Permalink

27 enero 2005, 12:08

Enyorant la Norma

Heu vist la campanya lingüística que s'ha empescat el govern català? Dóna corda a la boca mecànica i saltadora de somriure enlluernador i ulls expressius per guanyar parlants i àmbits d'ús del català. Què us en sembla?
Deixeu-me dir la meva. Penso que la campanya té una bona justificació i els objectius són força encertats: s'encara a un sector de parlants que té vergonya d'usar incorrectament la llengua catalana i als immigrants que no troben la necessitat d'emprar-lo perquè els interessa més conèixer el castellà. També es destina a tots aquells que, per hac o per be, es passen al castellà quan l'interlocutor és parlant d'aquesta llengua i no poden gaudir de la llibertat de parlar la llengua pròpia en territori propi. Tenint en compte tots aquests factors, crec que el lema és l'adequat: parlo sense vergonya, parlo en llibertat i si m'equivoco torno a començar. Sembla més incissiu que el tímid tots som mestres de l'anterior govern.

Ara bé, el que no m'agrada gens és la mascota: més que una boca evocadora de mil i un plaers (com les dels anuncis de dentifricis, o de xiclets refrescants i deliciosos, o fins i tot els llavis i la llengua provocadors dels Rolling Stones) sembla una dentadura agressiva que no atura mai una xerrameca repetitiva i emprenyadora. L'Ermengol, l'humorista gràfic del Segre, en l'acudit del dimecres, diu que probablement és la dentadura perduda d'algun ancià que no deixa de tremolar en aquests dies de fred. Els de l'APM també en fan conya i gosen dir que és Fraga qui l'ha perdut i que, a partir d'ara, encara se l'entendrà menys (no sé si es refereixen a la seva articulació de sons o a l'estructura profunda de tot allò que diu... i sense condó!). Ara només ens queda estar a l'aguait del nom que se li posarà per votació popular. Demà ja ho sabrem! Podrem tornar a escriure'n fent conya?
D'altra banda, potser us preguntareu a què ve el títol d'aquesta bitàcola irònica sobre una boqueta entremaliada que ni sospira ni acarona la libido. Doncs, la Norma era una noieta eixerida que ja fa una colla d'anys, corria l'Any del Senyor de 1982, ens convencia que el català era cosa de tots i engegava la primera campanya mediàtica de normalització del català. Que dolça i tendra que era! Ens explicava quins eren els nostres deures i les nostres obligacions i ens vam arribar a creure que aconseguiríem revitalitzar una llengua malmesa per la dictadura.
Deixeu que faci les meves teories: penso que la Norma, vint-i-tres anys després, s'ha fet gran i s'ha adonat que amb aquella ingenuïtat no podia anar pel món. Què ha fet, doncs? Ha vist que la normalització no s'aconsegueix amb bones paraules i ha decidit ensenyar les dents, com el malvat llop de la Caputxeta, i perseguir descaradament aquells que la ignoren o que li fan mal. Definitivament, la Norma ha vist la realitat i ha madurat.
Em quedo amb la Norma, però no puc evitar d'envejar la blancor de les dents de la boqueta belluguina...

Si voleu, podeu escoltar la falca radiofònica. Cliqueu aquí: falca.mp3

Comentaris[5] Permalink

10 diciembre 2004, 12:27

Extrañísima y curiosa lengua

Sembla que hem tornat a l’època de les grans colonitzacions en què la llengua anava unida a la grandesa de l’imperi i alguns se servien del prejudici de la multitud de parlants per tal de justificar-ne la validesa i l’aptitud per sobre d’altres llengües d’anar per casa. És increïble que encara se segueixin utilitzant aquests prejudicis lingüístics en el segle XXI!
A més a més de parlar el valencià , ara sembla que també usem una "extrañísima y curiosa lengua" (bona i científica manera de descriure la nostra llengua!) que no té obres aptes per figurar en una Història de la Literatura Universal. Ara bé, el castellà, com que fou una llengua de cultura i de civilització, va servir per culturitzar mig món i treure’l de la misèria comunicativa en què es trobava immers. Només es devia comunicar corporalment per satisfer les necessitats més bàsiques fins que va aparèixer l’idioma capaç de poder vehicular totes les altres filigranes de l’esperit sobre la fugacitat del temps, el desamor i altres alambinats sentiments propis de l’home refinat i passat per la repressió civilitzadora: manda güevos!
Després de llegir el document que us adjunto, que és real!, ja em direu que en podem pensar, de tots aquests prejudicis i aquest odi visceral cap al català… Potser haurem de tornar a l’època en què es deia que el català era millor llengua perquè era més monosil.làbica que cap altra, i que era llengua parlada per papes i reis.
El que és clar és que la nostra justícia no està per llengües provincianes i que no s’han sabut imposar amb la força de l’imperi. Vegeu_el_document_

Comentaris[0] Permalink

01 diciembre 2004, 12:04

Bous i mules

-Vostè és home d’arbre?
-No senyor. Jo sóc home de pessebre.
-Però els arbres són tan bonics… Un avet…
-Què vol que li digui? Aquest no és un país d’avets.(…)
-De tota manera, no es pot negar que l’arbre de Nadal és bonic, amb les seves boletes cobertes de paper de plata, les petites candeles de colors, les estrelles amb cua i la imitació de les volves de neu, que semblen autèntiques (…) Deia que l’arbre és molt bonic, sobretot cap al tard, a l’hora baixa, quan es tanquen les finestres i s’apaguen els llums i es veuen, a la llum de les candeletes vermelles i verdes, els paperets que figuren la nevada que ha caigut del sostre i es canten les cançons…
Josep Pla, Les hores, pp. 492-493

Josep Pla en aquest text, aquí només en tenim una mostra, es dol que s’hagin d’anar a buscar símbols nadalencs en cultures foranes, més concretament en aquelles que creuen que el bosc és el bressol de la vida. I enfront l’opinió del personatge del text, que pensa que com a objecte ornamental té una bellesa extraordinària, creu que a casa nostra tenim tot un altre element més representatiu i, deixeu-me afegir, més dinàmic, lúdic i infantil: el pessebre.
Qui no recorda les curses de camells amb els germans a veure qui arribava abans a la cova? Qui no ha situat impúdicament el caganer davant el Jesuset, “irritant” els pares per aquesta gosadia? Qui no ha fet nedar les oques a l’estany? I que bonic que era fer caure volves de farina a les soques que feien de muntanya…
És com la maqueta d’aquell lloc idíl•lic on van ocórrer fets tan extraordinaris i on podem fer volar la imaginació.
L’arbre de Nadal permet aquest joc interactiu entre personatges de fang, nens i adults? Jo estic amb Josep Pla i penso que mai, en el nostre imaginari col•lectiu, el pessebre perdrà el lloc que li hem atorgat.
I si no voleu jugar amb les figuretes, feu que les figures es belluguin per si soles i aneu a veure els pessebres vivents que hi ha per tot Catalunya: també són força atractius. Sobretot el de Camarasa, eh Sílvia?


Comentaris[2] Permalink