Ya Que nO pUedO seR LibRe, agRandaRé miS priSioNeS

-->>IGUALDAD <<--
Por las noches, salgo a la calle, me tumbo al suelo y contemplo los cielos…
Los admiro con detalle y discreción, acallando mis latidos, despertando mis sentidos. Desde esta perspectiva, el mundo retrocede hacia el viejo despertar. Se detiene en un instante.
Observad… observad el encanto divino de la noche. Las galantes navegantes de los cielos se encienden ahora sin temor, y yo me pregunto, por qué serán todas tan sutilmente parecidas?
En ese momento, mi mirada es cautivada por una bella dama que me aclama con temor.

Se llama Luna, y lo sé, porque es diferente.

Así, cual espejo de la realidad, denuncian esos cielos la triste sociedad, que se empeña en diferenciar en vez de asemejar; en dividir, en vez de unir; en juzgar, en vez de conocer.

Así, cual espejo del alma, esa dulce princesa celeste, era la virgen imagen del dolor ante la diferencia, del dolor ante la soledad. Mi Luna de cristal… se avergüenza de levantar esa preciosa cara y mirar al cielo, se esconde tras las sombras, envidiando ser… tan solo estrella.
Y sigo preguntando… Quién la izo diferente? Fue ella misma o las estrellas?
Nadie la hizo diferente, no fue ella, no fueron las estrellas … Sencillamente Luna nació diferente. Pero a caso la estrella polar no nació diferente? Quién no nace diferente? Es que a caso existen dos luces en el cielo que brillen con la misma intensidad? Es que acaso existe la normalidad? No os equivoquéis, no hay identidad, tan solo semejanza.
Somos nosotros los que marcamos las variantes en las que nos basamos para diferenciar o asemejar.
Y sigo mirando a esa melancólica señora…
- Por qué eres diferente frágil Luna?
- Porque ellas quisieron parecerse.

Eso era, Luna era diferente para que las estrellas tuvieran identidad. Nos definimos mediante la negación de lo que son los otros, porque son los rasgos propios y característicos los que nos permiten identificarnos, no eso que compartimos sino esos que nos diferencian.

Y en ese momento entendí que si Nietzsche pudiera responderme, me diría que las estrellas no eran más que esclavas y esa a la que compadecía al principio, una noble señora celeste.



PD : me gustaría que os dierais cuenta de que el problema no es que Luna sea diferente, sino que las estrellas creen ser iguales.
04:10 [ Permalink Comentaris[1]




>>Materialisme<<
Ara que s'acaba la meva estància a l'institut, començo la meva vitàcola... jeje sempre ho faig tot tard no?? bé, doncs, en honor a l'Anna, que després es queixa de la nostra col·laboració.

Bé, aquí deixo un text que vaig escriure, quan feia el meu treball de recerca, tot i que més que un text és una crítica... :


Actualment el tema de la pròpia mort s'ha convertit en un tema tabú. I no sols això sinó que, a més a més, la ridiculitzem.

No cal mirar gaire més enrere per adonar-se de com ha canviat la vivència de la mort. La societat evoluciona, anem creant noves tecnologies i comoditats, però alhora, anem evolucionant culturalment. Quan parlem d'evolució acostumem a pensar en una evolució materialista, és cert que no cal mirar més enllà de dues generacions per veure com ha canviat tot, el món en el que van créixer els meus avis no té res en absolut a veure amb el món en el que he crescut jo. La meva àvia somiava amb poder arribar a ser modista, tenir una família humil, uns fills treballadors i una casa on poder viure. I ara és troba aquí, havent complert els seus somnis que han acabat superant de llarg les il·lusions que un dia havia tingut. Per un cop, la realitat havia superat la ficció.. doncs ma iaia mai hauria imaginat veure el que veu ara.
És cert, la societat ha evolucionat tecnològicament, i tots ens beneficiem d'això... però alhora ens en perjudiquem, doncs què hi ha en quant a l'evolució espiritual?

Anem de cap a una societat individualista, en la qual l'ésser humà cada vegada és resisteix més a compartir. Ens amaguem rere pantalles d'ordinadors... i aspirem a poder tirar endavant una família amb un, dos o com a màxim tres fills, lo qual seria ja un gran esforç per tots. Però jo miro enrere, i veig que les famílies tiraven a tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu o fins i tot onze fills endavant, i per suposat, incloïen dins de la família els avis. És que potser tenien més que nosaltres? No, es clar que no... segurament els qui avui en dia són considerats pobres, en aquells temps es podrien considerar rics.

Què és el que fa paradoxal tot això aleshores?

Senzillament, la CAPACITAT D 'ADAPTACIÓ dels humans. Com diu el Carles, “no sempre té el mateix sabor un tros de pa amb sardines ... tot depèn de la situació en la que te'l mengis.”

Probablement, arribaria a casa, em donarien per dinar un tros de pa amb sardines i potser ni en menjaria. En canvi, un tros de pa amb sardines menjat a la muntanya, després d'hores i hores de caminar .. em semblaria el millor tresor del món. És aquest el nostre problema, ens adaptem a la situació. Hi ha qui diu... “es que els joves d'avui en dia no saben valorar el que tenen”... jo pregunto, és culpa nostra? És que potser hauria valorat ma iaia les coses diferents de mi si hagués viscut en els meus temps? NO. Clar que no, igual que jo no hauria valorat les coses d'una manera diferent a com les valorava ella si hagués viscut els seus. Per tant, de qui és la culpa... dels joves , o de la societat que els ha educat? Com he dit, l'ésser humà tant sols s'adapta i crea els somnis sobre les bases que té per normals. Si t'has acostumat a viure dins una casa, somiaràs viure en una mansió. Si estàs acostumat a viure en una mansió, somiaràs viure en un castell. Si has viscut sempre en un castell, seguiràs somiant en algun lloc encara més grandiós. Per tant, com podem pretendre que jo vegi les coses igual que ma iaia?

No es pot, per la senzilla raó de que jo sempre he viscut en el meu castell, ma iaia en el paller. Ens demanen que valorem el fet de viure en un castell, però li demanem a ma iaia valorar el fet d'haver pogut viure en un paller? Les valoracions són subjectives, pel simple fet de que és basen en comparacions. Ma iaia va viure com una princesa comparada amb els Neandertals i no per això la culpem de no haver-ho valorat.

Però bé, tot això venia a compte per l'evolució referent a la posició davant la mort al llarg dels temps. La veritat és que ens quedem sols. Vivim en un món tant ple de comoditats i d'estrès que ens oblidem del que és important...

I de fet, el cicle de la vida no ha canviat ‘ naixement, vida, mort' però en canvi, sí la manera de recorre'l, doncs cada vegada tendim més a ‘nàixer sols, viure sols i morir sols'. Trist, però cert. Gran part de les depressions actuals són degudes a la sensació de soledat que tenen les persones. Ens ocupem tant de lo material que oblidem l'essència de la vida. Obsessionats en treballar, per guanyar més, per comprar més...per?? En el fons, per malgastar més. I no tant sols quelcom material, sinó també la vida. Malgastem la vida... d'un costat a un altre, obsessionats en que és per necessitat. Però és cert que algú necessiti més d'una casa per viure?


Treballem més per poder tenir més luxes... absurda paradoxa no creieu? Miro la gent, i veig persones que se senten orgulloses del seu estrès... i miro després els fills... i em pregunto si els hi han preguntat mai a ells si se senten orgullosos del predicat estrès dels seus pares. És patètic.



I després d'haver trepitjat i depreciat fins a l'extrem la vida, encara pretenem enfotre'ns de la mort.

No pensem en la mort, com si això ens garantís que no es farà realitat. Però el fet de no pensar no detura el curs del temps. I després d'un irritant i cec camí per la vida, arriba la mort, encara més trista i solitària. Doncs, la situació de romandre estirat en un llit esperant la mort, ens fa pensar en el balanç de la vida. Algú se sent aleshores orgullós del seu estrès? O pensa amb la feina? Algú pensa aleshores amb els cotxes, els luxes, les cases... ?? I és clar que no. Hauria d'estar pensant en aquells qui estima i hauria d'estar orgullós d'haver-los donat afecte, companyia i tot allò que algun dia els fes falta, d'haver complert allò que ens fa sentir plens però no ho pot fer per què no és cert, perquè ha passat la vida entre falses realitats, perquè no té a ningú a qui realment hagi donat afecte absolut. I en comptes d'això, ens n'adonem de que em passejat per la vida sense més companyia que la de la nostra ombra i és aleshores quan la mort esdevé tràgica, doncs canviem la plàcida sensació d'una vida complerta, per la d'una vida encara no estrenada per culpa de l'ego, l'estrès i les falses valoracions.

I em torno a repetir la mateixa afirmació “ és que els joves d'avui en dia no saben valorar el que tenen” ...

I jo em pregunto... és això el que volen que valori?? Cases., cotxes, menjar... roba... ?? El que tinc?? I em responc dient-me que no tinc RES.... que l'únic que puc valorar és el que no tinc.



Sabeu per què m'agrada la mort? Senzillament, per què és l'única que té el valor d'afrontar-nos cara a cara amb la realitat. És l'única a la que mai podrem persuadir, l'única que no es deixa enganyar per les mentides que ens diem a nosaltres mateixos per reconfortar-nos, l'única que sap llegir més enllà de les paraules... més endins dels ulls.. doncs és l'única que coneix el llenguatge de la veritat.





06:47 [ Permalink Comentaris[5]