01 febrero 2006, 10:27

Los chicos del coro - dia de la Pau

1. Tres exemples de tracte d’èspota
Tres exemples de tractes d’èspota d’avui en dia són :
- Relació amb gens respecte entre l’empleat i el seu superior.
- Maltractaments a les parelles
- Tractar els nens en un centre educatiu pegant-los i castigant-los contínuament.

2. Com és el dia dia d’un noi de la pel•lícula ?
Es lleven d’hora a la sala on dormen tots els nois, en llits atrotinats. Després de treure’s la son del damunt van a esmorzar al menjador, on també esmorzen els professors i vigilants.
Més tard comencen les classes. Els nois han d’estar en silenci i atendre al professor si no volen rebre un càstig, ja sigui pegant-los, fent neteja o deixant-los sense esbarjo.
A l’hora del pati van a jugar amb una pilota vella mentre els professors també descansen.
Les classes continuen, més càstigs.
Dinen i seguidament tornen a les classes per continuar estudiant.
Després de les feixugues hores escoltant els professors i de temps lliure arriba l’hora de sopar. Tornen a la gran sala on mengen. Al acabar van cap a l’habitació, i després d’estar una estona xerrant es posen a dormir.
És tot una rutina que es va repetint cada any.

3. Expliqueu ben bé l’escena en que els nois li prenen la cartera al Clamen. Perquè creieu que ho fan i com reacciona ell.
El primer dia, Clemen troba a faltar la seva cartera, els nois li han pres. Va a buscar els culpables i els troba amb les partitures de música. Crec que a part de fer-ho per fastidiar al professor ho fan perquè tenen curiositat i volen saber com és. Quan els nois veuen les partitures de música se’ls hi desperta un interès per saber de que es tracta. Però aleshores arriba el Clemen, el qual els renya i els hi pren ràpidament. En aquell precís moment treu el cap un altre professor i pregunta si passa alguna cosa, el Clemon li contesta que no.

4. Expliqueu la evolució que té el Clamen amb els alumnes i especialment amb el Pierre Morange.
El Clemen intenta canviar la relació que es té normalment entre els alumnes i els profesors, o vigilants, en el centre. Intenta captar l’atenció als alumnes sense cridar molt ni enfadar-se, i quan els nois fan alguna cosa per fer-lo enfadar, ell reacciona com si fos una brometa sense importància. Amb això els nois veuen que aquest vigilant no és com els altres.
Ell, que és un amant de la música, els ensenya a cantar i aconsegueix que l’apreciïn i que tinguin molt més interès per tot.
Al final la seva relació entre ell i els alumnes es fa molt estreta. Amb el Pierre Morange, encara que passen dies una mica enfadats, tenen molt bona relació i el Clemen li fa veure que té un do per cantar i així ell ho aprofita marxant del internat, quan el Clemen se’n va, i anant a estudiar a un conservatori.

5. Reflexiona sobre com s’ensenyava aleshores i com avui en dia.
Fa només pocs anys, l’ensenyança era molt diferent a la d’ara. Els nostres pares van viure aquell temps en que un mal comportament a classe podia causar unes horribles conseqüències. Els professors, en aquella època, tenien dret a pegar al alumnes, fet que avui en dia estaria molt mal vist i que si ho denunciessin acabaria amb un judici.
En aquest aspecte està clar que tot ha millorat molt. Però actualment els rols s’estan capgirant i en moltes escoles els alumnes falten al respecte als professors. Hi ha hagut diversos casos en que els professors han estat maltractats. La disciplina ha baixat molt.
Un altre aspecte són els pares, abans, si deies que a l’escola t’havien donat una bufetada, ells te’n donaven una altra, en canvi, ara els pares et donen la raó.
L’ensenyança ha fet un gran canvi en aquests pocs anys.


Comentaris[0] Permalink

14 enero 2006, 05:20

UN DIA SENSE ELECTRICITAT

Hem desperto amb la veu de ma mare: “Va, aixequeu-vos que són les vuit menys quart!!”. Intentant treure’m la son, hem poso de peu i hem començo a vestir. Baixo al pis de baix i hem prenc un got de llet tèbia, no la puc escalfar ja que no puc fer servir el microones. Agafo una mica d’aigua que tenim en un cubell i hem rento la cara. Hem pentino, hem poso l’anorac i surto al carrer per anar a buscar a les meves amigues. Com cada dia, vaig a casa la Joana, on també hi van la Sara, l’Ariadna i l’Alba, llavors al passar per casa la Blanca, ella ve amb nosaltres. Un cop hem entrat a la classe que ens tocava, hem tingut que obrir les persianes al màxim per tal d’aprofitar la llum del sol. Han anat passant les hores, totes les classes les hem passat amb l’anorac posat, ja que no podíem posar la calefacció.
Quan ha arribat l’hora de dinar, hem anat passant per on ens donen el menjar i ens han donat a cadascú un entrepà amb un embotit.
Al acabar l’esbarjo han començat les classes de la tarda, la primera molt bé, però a la segona ja no s’hi veia tant, el sol s’estava amagant-se darrera l’horitzó.
He arribat a casa (les classes del conservatori s’havien suspès). Allí m’he trobat als meus pares i al meu germà. He encès una espelma amb un llumí i he fet els deures.
Al acabar-los no sabia que fer. Pensava en les coses que podria estar fent si hagués electricitat. Podria estar mirant el televisor, jugar a l’ordenador, trucar a les meves amigues... Però per pensar això no s’arreglaria res, havia de suportar el meu avorriment. Després de pensar una bona estona m’he decidit, llegiria un llibre. M’han fet falta moltes espelmes per poder-ho fer, tot i que amb grans esforços. Així han anat passant les hores, fins que ja eren les 9. He tancat el llibre i m’he fregat els ulls. Tenia la vista molt cansada.
Tots 4 teníem gana, i ens hem menjat uns entrepans, com al dinar, ja que era el més pràctic en aquests casos. Al acabar hem pensat en la sèrie de Vent del Plà, la sèrie que miràvem cada dilluns i dimarts. No l’hem pogut veure com és lògic.
Sense trobar cap altra opció per passar l’estona fins a l’hora de dormi ens hem estirat als nostres llits i hem agafat el son.


Comentaris[0] Permalink

01 abril 2005, 07:24

la Koy, exalumna d'aquest centre

A l’any 2003, quan jo feia 5é de primària, en aquest institut, hi havia una alumna tailandesa, la KOY. Quan ella estava aquí, vivia a casa meva, tot un curs vaig tenir una germana gran. M’hagués agradat molt, que es quedes aquí amb nosaltres, pero no podia ser, i la vam anar a despedir a l’estació de trens. Hi vam anar nosaltres (la seva família d’aquí) i els seus amics. Ens ha costat molt estar sense ella, encara ara l’enyorem. Per això, em va fer molta il·lusió, ahir, quan em va donar la seva web del Ronda pel msn, veure fotos de quan ella era aquí. Si hi voleu anar, la seva web és:
www.iesronda.org/alumne/knurrapo

Crec que això de acollir un noi o noia de AFS val la pena, es una experiència molt bona, tot i que després l’enyoris molt.

Aquesta foto d’aquí baix és seva.




Comentaris[5] Permalink

02 noviembre 2004, 03:48

Sortida a Tarragona

Sortida a Tarragona



El dia 28 d’octrubre vam anar a Tarragona, a veure el museu Marítim. Ens van explicar perquè el vaixells floten, i ens van fer una mostra en un recipient molt gran d’aigua, explicant cada tipus de vaixell amb un barquet petit que anava amb piles. També ens van explicar els diferents tipus de veles que tenien els vaixells i com després van anar canviant i van fer servir la màquina de vapor.
Quan vam sortir del museu vam pujar en una golondrina a donar una volta pel port. El que em va sorprendre més va ser veure tant carbó junt, apilat amb munts que els havien mullat una mica perqué no volès el carbó.
Després va arribar l’hora de dinar, vam anar a la platja i vam menjar allà. Quan vam tirar totes les deixalles a les escombreries vam estar jugant a la platja. Ens ho vam passar molt bé jugant a passar-nos una poma: el joc de LA POMA!!! La pobra poma va acabar feta un nyap igual que les dos mandarines que van acabar una per terra oberta i l’altra al sostre del "xiringuito" on vam dinar. Mentrestant els altres estaven fent una guerra de sorra i d'altres jugaven a futbol, però jo que no volia ni embrutar-me ni trencar-me els peus no vaig fer res d'això.
barcos.jpg port_tarragona.jpg

Comentaris[0] Permalink

07 octubre 2004, 11:01

Terrisaire de Verdú

A Verdú hi ha molts terrisaires que fan sobretot "sillons" (cantirs).
Enric Orobitg és un artista de nova generació que viu a Verdú ha dedicat la major part de la seva tasca professional en la recerca d'innovadors conceptes creatius i en l'experimentació de diverses tècniques de treball que obren nous horitzons en el camp de l'art en general.

I aquest es el seu taller:


L’ocupació més tradicional dels obradors és la fabricació de "sillons", càntirs amb el característic color negre que pren l’argila vermella quan es fumeja en el moment de la cocció.
Gràcies a la seva porositat, els sillons (o sellons) conserven fresca l’aigua, qualitat que els va proporcionar una fama justa.
Enric Orobitg...
treballa la terra argilosa i la faiçona, quan és pastada, amb l’ajut del torn, per després coure-la al forn (1000ºC).


Comentaris[0] Permalink