La tertúlia del Terrado.

Una polèmica internacional...

Per opinar sobre aquesta noticia he fet quelcom una mica especial: he llegit l’article que La Vanguardia, EL PAÍS, El Mundo, El Periódico i l’ABC (així com algun diari llatinoamericà) hi dedicaven. Amb punts de vista ben diferents, per cert...


Que quedi clar des de bon començament que jo no sóc ni de dretes ni d’esquerres, i que no simpatitzo amb cap partit que nosaltres coneguem, sinó que més aviat em considero un lliurepensador decidit a criticar allò que em molesta i a donar suport a allò que trobo bé, independentment de qui emprengui aquesta acció. D’aquesta manera, aprofitant que ara parlaré de Veneçuela, estic amb el president en la seva decisió (me l’han comunicat uns amics de centreamèrica) de fabricar medecines a baix preu en contra de l’opinió del mercat capitalista que defensa un sistema de patents desfavorable als més pobres, però estic radicalment en contra de la seva decisió socialista de tancar RCTV (Radio Caracas Televisión). Perquè? Perquè jo estic sempre a favor de la llibertat.

Posem-nos en situació: Veneçuela és un país conflictiu, amb un president democràticament elegit que sembla posar els pèls de punta als americans i agradar a certs sectors “progres” europeus, com el PSOE. De fet, el 2002 hi va haver un cop d’estat contra ell, atribuït, segons alguns, als serveis americans de la CIA. Podria ben bé ser veritat, ja que els veneçolans són grans exportadors de petroli, però no n’hi ha proves. I, a més a més, el que m’interessa ara no és això, sinó l’assumpte de les teles...

Des de la seva arribada al poder, el president Hugo Chávez ha anat apoderant-se dels diferents mitjans de comunicació, paral·lelament a una militarització de la societat que té l’objectiu de crear –el mateix Chávez ho afirma– un estat totalitari. El darrer pas ha estat la decisió polèmica (teòricament la desaprova el 86% dels veneçolans, encara que això no és més que una estadística i les estadístiques poden enganyar molt fàcilment, però sembla cert que la major part no hi està d’acord) de no renovar la llicència de Radio Caracas Televisión, la emissora més antiga del país –és la que exporta les telenoveles que miren les vostres iaies– i la més popular, sobretot entre les classes baixes (serà per això que el president l’ha volguda tancar? Per ser l’únic interlocutor dels obrers?). El cert és que aquesta era la darrera cadena no estatal amb cobertura a tot el país, i ara que ja no en queda cap el proletariat ja no serà mai més, segons Chávez, corromput pels dibuixos animats i les telenovel·les de RCTV; ara ja només podran il·luminar-se amb els seus discursos...

Però passem ara a l’altra cara de la moneda. Aquesta televisió privada era crítica amb Chávez, i sembla ser que fins i tot va ajudar als colpistes del 2002 (la qual cosa diu molt poc a favor de la tan clamada “imparcialitat” dels medis, reconeguem-ho). El cert és que moltes empreses privades de comunicació van ajudar els rebels, i aquesta és la raó principal amb que el govern justifica la seva decisió. Ara sembla que també volen tancar una altra empresa, anomenada Globovisión, també de televisió. Per cert, el país és ple de revoltes i manifestacions, per tot això, o sigui que no és broma...

Però com que m’assembla que això ja està durant massa i tot, anem per feina: Té Chávez el dret de prohibir una cadena de televisió? Té algú el dret de prohibir la difusió de certes idees o opinions? Jo penso que no. No només des d’un punt de vista utòpic, sinó perquè crec que l’única manera d’avançar en política és a través de la confrontació d’opinions i el diàleg. Com més opinions sigui capaç de contenir un país, més rica i fèrtil serà la seva política. Per què, si no, les dictadures i els sistemes totalitaris acaben tan malament? És natural que haguem de restringir certs partits o grups que podrien malmetre la nostra llibertat, com en el cas d’aquests grups terroristes o paramilitars que s’expressen a base de còctels Molotov, però això només quan suposin un clar i objectiu atac a la llibertat o a la vida de l’individu, i sempre engrandint fins a l’extrem aquesta bossa de la llibertat d’expressió. És difícil, ho sé, de decidir quan s’acaba aquesta llibertat, però hauríem de tenir sempre present aquella frase de Voltaire: Detesto el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho.

Ja deveu saber que a mi m’agradaria treballar com a periodista, i que per tant m’agrada molt tot aquest món dels mitjans de comunicació. Per això us voldria proposar una reflexió: Aquí a Espanya (o Catalunya, d’on us sentiu, que jo sóc cosmopolita) estem encara instal·lats en aquesta dualitat –no sé si deu ser cristiana o si ja ve d’abans– del bé i del mal: SER i COPE, El Mundo i EL PAÍS... La COPE, per cert, no està molt ben vista a casa nostra, i jo mateix la vaig criticar en un article ja fa un temps, però us asseguro que, si algun dia la volguessin prohibir –així com si volguessin prohibir la SER, el Segre, o la revista del Ronda, tant se me’n dóna– sortiria a defensar la seva llibertat a dir tot de coses que no m’agraden. I el mateix cas en tantes i tantes coses. En l’afer de Batasuna... caldria comprovar si realment estan en connexió amb ETA, i si no ho estan haurem de defensar-los, també, però no m’atreveixo a posicionar-me perquè sóc conscient des que vaig fer el treball de recerca que aquest tema està molt manipulat.

És difícil, ho sé, és difícil...

I per als que, en un futur proper, vulgueu ser quelcom més que un simple número a les estadístiques, tinc un petit consell... Si realment voleu informar-vos sobre un tema determinat: gent d’esquerres, quan hagueu deixat EL PAÍS damunt del sofà, repasseu El Mundo i l’ABC; gent de dretes, feu el mateix amb El Periódico i El PAÍS... Perquè el qui sap enraonar i convèncer no és el qui coneix molt bé les seves idees i conviccions, sinó el qui ha escoltat, també, les opinions dels seus adversaris.



Tu verdad? No, la Verdad
y ven conmigo a buscarla;
la tuya, guárdatela.

Antonio Machado

Permalink Comentaris[3749]

Converses des del nirvana

Talleu-li el pèl, afaiteu-lo ben bé. Vestiu-lo amb un traje verd i amb taquetes també. Poseu-li un barret gran i unes xapes al pit, i que tingui una cicatriu al front. Per si encara algo falta unes botes i una placa de les FAE, i també un gran plomall per netejar. Perquè du a la mà un fusell tacat de sang, i amics: crec que la hi he donat de franc.

Ell és un gran soldat, lluita amb coneixement: sap prou allò que és bo o dolent. Li ho diu un barrilet de cervesa del 36 que mai mai mai s’ha equivocat. I ell lluita per la pàtria ai quin sentiment més gran, i també per la llibertat, i jura morir per la democràcia ni esment del verb matar i és socialista i amic del poble i catòlic practicant. I cada cop que dispara resa a la Verge per l’ànima del qui ha matat.

Ell menysprea els tebeos com a font d’inspiració: només la tele veu allò que és. Ell creu en les paraules d’un menjacocos del congrés, i no escolta mai la mare del nen. Ell es sent només un més, no n’és pas un d’important, ho donaria tot per la societat (i ai d’aquell que oposant-s’hi trenqui el que està manat: ja veurem on perd el cap).

Allí on posa l’ull posa la bala però no pot aguantar la mirada trista i intensa d’una nena de pèl clar. I quan hi ha quelcom que ve i li diu que no ho veig clar, sempre hi haurà aiguardent per oblidar.

I no us enganyeu: és pacifista i de nits fuma hashish. Ell sap que du la pau al món. Ell es sent europeista (però als romanesos i als búlgars no me'ls puc ni mirar) i respecta els drets humans i fa ioga cada nit per descansar.

Ahir em va dir si volia jugar a la ruleta russa amb sis bales al carregador (i per a que vegis si sóc home havia de provar-ho primer jo) i em va dir si era espanyol i jo li vaig dir que no, que vivia a la cara fosca del Sol. Em va preguntar pel rei, li vaig dir que jo en sóc un, i em va dir si realment creia en algú, li vaig dir sóc el qui sóc i no una xifra més, i ell jo sóc el soldat 2.100.393. I posats ja a xerrar em va dir si el volia odiar (per a què, si m’anava a matar?) i aixecant el fusell al meu fetge va apuntar –resa l’última pregària– per a què? El capità Haddock m’espera ja. I la darrera voluntat que a la nena dels ulls verds... per favor, per favor, que als seus ulls no els passi res!

Però ja que tan bé ens ho passàvem i per un morir més sa, un dels inventos del TBO vam aprofitar. I l’Obèlix que corria per poder-me rescatar... però va arribar massa tard.

I aquesta és la història de la meva conversa amb un soldat: el número 2.100.393. I t’asseguro que donaria qualsevol cosa per tornar-la a repetir, però ara... No, capità Haddock, prou d’aquest whisky!


Permalink Comentaris[2228]

El rebaño, admitámoslo, avanza directo al matadero...

Por qué costará tanto transmitir lo que llevamos dentro? Por qué no somos nunca capaces de enfrentarnos al mundo tal como es? Por qué no admitimos de una maldita vez que no nos gusta estar donde estamos, ser quienes no queremos ser, sentir... ¡ah!, sentir... Por qué? Vivimos en una gran mentira colectiva. Y si a buen entendedor pocas palabras bastan, a buen poeta pocas preguntas sobran...

Creemos ser buenos y justos, en contraposición a aquellos que son perversos e injustos... Por eso hemos acabado por acostumbrarnos a ver mendigos tirados en medio de la calle sin que se encienda en nuestro interior la más leve chispa de indignación. El sistema... ¡Qué con el sistema! Nuestros brazos no se atreven a levantar al caído; no tiremos la primera piedra...

Creemos tener la Verdad entre nuestras manos... Sabemos física, química, biología... ¡Qué con la educación! Lo único que sabemos con certeza es la relatividad... puesto que lo único que conocemos son cuatro fórmulas matemáticas y cuatro monosacáridos, y no sabemos de dónde han salido ni adónde se dirigen, pero tenemos claro que sirven para la nota y después que se los lleve el viento. Los de biología... ¿Qué diablos era un monosacárido?

Creemos poder expresar fácilmente lo que sentimos respecto a los demás... ¡Mentira! ¡Jamás podrás expresar lo inexpresable! Y quien sea capaz de definir el amor, el odio, o la desesperación, quien sea capaz de analizar la melancolía... ¡Que se presente!

Decimos que el amor es algo intangible, que nada tiene que ver con la apariencia o el físico. Entonces... ¿Para qué te peinas y te vistes tan elegante esta noche?

Afirmamos ser individuos libres y honestos, amantes de la Verdad... Entonces, ¿Por qué no reconocemos que vivimos en una mentira? ¿Por qué no reclamamos la Verdad, la amarga Verdad, la dura Verdad? ¿Por qué no puedo tener ciertas opiniones sin ser abucheado? ¿Por qué el rebaño acepta la Verdad cómoda del pastor, y no la realidad escalofriante del matadero?

Quién sabe, pero...

Cuando las dulces gotas del rocío
posen sobre tus lindos pétalos
¿dejarás que las admire?

Permalink Comentaris[99]

Per què hi ha tantes llums?

Aquest text el vaig escriure fa temps adaptant una teoria d'un filòsof romanès que ni conec ni he llegit mai. Espero que us agradi...




–Per què hi ha tantes llums, avi?
La veueta pertanyia a una nena d’uns vuit o deu anys, petita i primeta, que caminava al costat d’un home gran i desgastat pel pas del temps i les preocupacions. Somrient, la nena fixà els seus dos ulls color maragda en el cabell i la barba del seu avi. “Si tinguessin llum pròpia, brillarien més que aquests fanalets esmorteïts que omplen els carrers per Nadal”, pensà. I somrigué alegrement.
Al seu voltant, grans habitatges completament il·luminats s’aixecaven majestuosos. On no hi havia cap finestra, lluïen grans cartells publicitaris. Entre ells, per sobre els vianants, milers de bombetes blanques i grogues i vermelles omplien el cel de figures de colors, formant ara un Pare Noel, ara un arbre de Nadal, ara mil i una formes fantàstiques i diferents. Però, menys una nena petita, ningú no semblava adonar-se’n.
–Per què hi ha tantes llums, avi?
I avi i neta caminaven lentament i en silenci per la vorera, formant una imatge força curiosa en comparació amb tot aquell batibull de vehicles i persones afanyant-se com ovelles afamades a adquirir tot allò que havien anat a comprar, cridant i esbufegant per no ésser els darrers.
La petita tornà a riure:
–Què no em sents, avi? Per què hi ha tantes llums?
Finalment, l’avi l’esguardà tendrament. Els seus ulls humits delataven que havia estat en algun lloc molt més plaent que la ciutat a la qual tornaven.
–Per què hi ha tantes llums, avi?
–Ai, Juna... –i després d’uns instants durant els quals els seus ulls semblaren perdre’s molt lluny, afegí– quan jo era com tu, Juna, i vivíem a la muntanya, les coses eren molt diferents...
–Sí, avi. Però... Per què hi ha tantes llums?
L’avi rigué. La seva Juna... Sempre seria la mateixa! D’ençà que tenia el do de la paraula, no havia renunciat mai a cap resposta.
–Veuràs, petita... Fa molts anys, quan les ciutats potser ni existien, i la major part de la gent vivia al camp, tot això que ara pots veure era inimaginable. Ni els llums de colors, ni els rètols publicitaris, ni les grans superfícies comercials, no existien... Per això, les nits com aquesta, després d’haver sopat vora la llar, l’avi s’enduia els petits –i els no tan petits– a fora, a la prada, i jeien tots contemplant els estels...
–Però no eren com aquests, oi avi? La seva llum és lletja i esmorteïda.
–No, filleta. No eren com aquestes bombetes... I l’avi, mentre tots miraven aquells punts brillants que hi havia al capdamunt, explicava històries fascinants que parlaven d’ells i dels éssers que hi habiten.
I continuaren caminant en silenci, enganxats l’un al costat de l’altre, immersos en els seus pensaments. L’avi tornava a estar ben lluny altre cop.
–Sí, però... Per què hi ha tantes llums? Encara no m’has respost.
–És veritat, filleta, –feu l’avi sospirant– és veritat. Però de vegades els meus records em venen a trobar i... És igual, ara t’ho explico: La gent d’avui enyora les estrelles... Sí, Juna, les trobem a faltar! Ja no les podem veure, amb tantes llums, amb tant de soroll, amb tanta feina... ja no en recordem la flaire, tan suau al capvespre, petita, però les seguim necessitant. I és per això que, sempre que podem, omplim el cel de llums, pretenent substituir-les. Perquè abans, Juna, quan, estirats a l’herba, admiràvem els estels, sentíem que hi ha quelcom realment bell en ells, que hi ha quelcom en ells pel que val la pena viure, que hi ha quelcom... Però ara la gent ja no coneix la bella Cassiopea...
–O sigui, que són com un mal succedani? Com la sacarina ho és del sucre?
El tràfic al seu voltant s’havia intensificat. Dos conductors s’escridassaven violentament enmig d’una allau de botzines. Unes senyores grasses vestides amb uns gairebé tan gruixuts abrics de pells renyaven les seves filles. Un alt executiu, vestit de negre amb un barret també negre i un maletí del mateix color, corria zigzaguejant entre els vianants en un eslàlom desenfrenat pel bell mig del carrer. Una mica més endavant, enmig d’un enorme escampall de rellotges i polseres, un honrat venedor ambulant proclamava als quatre vents la seva opinió sobre certs executius amb pressa...
–Si és així, per que no apaguem totes les bombetes?

Permalink Comentaris[5]

L'homme qui ne voulait pas mourir...

Bones notícies pels aficionats al còmic: Després de molt temps de sequera, per fi un dibuixant español torna a fer-se amb els grans. Em refereixo a en Munuera, que és l'actual dibuixant de l'Espirú, el clàssic francès. Amb els guions de'n Morvan, ha renovat l'estil d'aquesta producció iniciada , tal i com la coneixem ara, per Franquin.

Bé, ja us explicaré més coses quan l'hagi llegit, però, per ara, no proveu de fer-ho, ja que no trobareu els seus tres àlbums enlloc. Ni "L'homme qui ne voulait pas mourir", ni "Spirou et Fantasio à Tokyo", ni "Paris sous Seine", es troben a la venda al nostre pais. Per compensar aquesta més que lamentable tragèdia, aquí us deixo una plana del seu primer àlbum. Gaudiu-ne...



L'home qui ne voulait pas mourir... mmm... bon tema per un bon article...
Permalink Comentaris[8971]

Ajuda! He perdut la capacitat de perdre'm... i és que: Què coi és la poesia?

Ajuda, per favor, ajuda! He perdut la capacitat de perdre'm en els racons tan misteriosos del somni, i cada matí, quan em desperto, sento que la realitat m'abandona i us asseguro que menteixo, però feu el favor d'acceptar per uns instants la meva paraula de mentider i respongueu a aquesta pregunta: QUÈ COI ÉS LA POESIA? On és troba? Qui l'ha feta? Qui l'ha posada dins el meu cap, que ja no sé on el tinc? Alguns diuen que és l'art d'expressar l'inexpressable, d'altres, que no existeix... Què en penseu, vosaltres?

¿Qué es poesía? dices mientras clavas
en mi pupila tu pupila azul.
¿Qué es poesía? ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía... eres tú.
..............................Becquer


Espero les vostres respostes als comentaris, a veure què en surt, de tot això... No tingueu por d'escriure, que segur que no us equivocareu. Com podrieu fer-ho, en un tema com aquest?


Permalink Comentaris[4]

Nacionalisme vs Nacionalisme

Quan la deessa raó de la França revolucionària va decidir creure’s allò de la sobirania nacional, no sabia quina una n’havia fet: aviat la flama de la torxa popular ja no cremaria només per la llibertat individual; la llibertat col·lectiva, de la tribu, es sobreposaria aquest ideal, i en nom d’una existència, d’una realitat, d’una nacionalitat superior a la dels individus que la composaven, s’atorgaria el dret de jutjar, de conquerir, d’aniquilar-ne d’altres formades de la mateixa manera però clarament inferiors. El segle XX va ser el segle dels nacionalismes i les guerres nacionals.

Després de la segona Guerra Mundial semblava que el nacionalisme polític havia dictat la seva pròpia sentència. Els intel·lectuals europeus reprenien la idea d’una Europa unida, de la creació d’un gran pacte entre els estats que hauria d’haver cristal·litzat en la Unió Europea, però alguna cosa es va fer malament. Després d’aquesta època idealista, en la que grans catalanistes com Joan Coromines cridaven sense por Gora Europa bat! (visca Europa unida), testimoniant així el seu compromís -encara que sense renunciar al nacionalisme- amb un canvi mundial, amb un modern ecumenisme nacional, el nacionalisme no només va ressorgir, sinó que aniria tornant-se cada cop més hegemònic fins a, finalment, ser la única força, la única ideologia, l’únic moviment a tenir en compte pel que feia al problema de les nacions. No hi ha altra alternativa seriosa. Avui, tots els partits polítics, tots els estats, clamen per uns suposats drets nacionals. No hi ha gairebé cap moviment que promogui –i encara de manera tímida i inconsistent- la idea internacionalista de finals del XIX i principis del XX, o la idea d’una ciutadania mundial en la que ja creia Alexandre el Gran fa tants segles. És cert que, si els preguntéssim als nostres nacionalistes si volen un món unit, segurament dirien que sí, però no és igualment cert que al nostre Parlament europeu traduïm el maltès a una vintena d’altres llengües, només per que als representants d’aquesta minúscula illeta mediterrània no els dóna la gana de rebaixar-se a usar una altra llengua diferent? No és cert que els francesos gairebé han agafat un infart col·lectiu en saber que el nou logo de la UE s’escriu together i no ensemble? No és cert que la inclusió del mot nació en un estatut d’autonomia pot provocar més maldecaps que una epidèmia de grip? Reflexionem una mica i veurem que, al nostre país, cap dels partits amb representació parlamentària es veu alliberat d’aquesta consciència nacional: el nou partit Ciutadans / Partido de la ciudadania, que s’havia declarat anti-nacionalista abans de la campanya, ha donat mostres de l’espanyolisme més evident, i és que aquesta és una altra qüestió a tenir en compte. Una vegada vaig conèixer un “anarquista” que creia que una determinada espècie d’àliga no travessava mai la frontera entre Catalunya i Aragó perquè era una espècie del Pirineu Aragonès... Què baix has caigut, Bakunin!

Com veiem, el nacionalisme és avui en dia l’únic sistema present al món per regular aquest problema que anomenem -què curiós- nacionalisme. Es pot curar, senyor metge, una indigestió amb pastissos de xocolata? L’aplicació d’una alternativa diferent ha desaparegut de l’escena política: el moviment obrer ha deixat enrere la revolució mundial; el moviment esperantista (que per principi és políticament neutral i no es contradiu amb els nacionalismes, però al que comptabilitzarem com internacionalista degut a la seva interna ideo, que vol un món unit i en pau), dispers i mig mort després de la segona guerra mundial, es recupera lentament, amb un nombre no comptabilitzat de parlants -uns deu milions de persones l’entenen, segons la mitja més o menys mal feta de les meves fonts- però no té importància al nostre estat; finalment, quatre pensadors i filòsofs com Bertrand Russell acaben d’omplir el buit que queda, però la seva ideologia és, com la dels esperantistes, més filosòfica que purament pràctica. Més tard, ens endinsarem més en aquests moviments, però abans consideraria interessant analitzar la situació política espanyola, realment exquisida.

A l’españolito que vienes al mundo ja no l’ha de protegir Déu de les dues Espanyes que volen helarte el corazón, aquests dos sistemes tampoc existeixen d’ençà de la caiguda del Mur de Berlín. El nostre sistema polític, un cop resolt el problema adaptant-se al capitalisme a la europea, s’ha trobat amb el nou problema que suposa el sentiment nacionalista, però sense tenir altra opció que la d’inclinar-se cap un dels costats que aquest ens proposa: l’espanyolisme o el nacionalisme regional. (els que es consideren neutrals podem ometre’ls perquè en realitat podem considerar-los com ovelletes que aniran on va el ramat, o que s’enfadaran quan un dels dos costats guanyi). I quan una ovella negra no vol seguir camí marcat i crida i diu tenir un altra opció, un món on no hi hauria pletes, les altres la consideren una idealista, una mira-cels, una... una filosofa, com diria Plató? Avui en dia -prenent com a punt de referència la nostra comunitat autònoma- tenim uns partits nacionalistes -i remarco aquest terme conscientment- que serien ERC i CiU; uns partits tirant-cap-a nacionalistes: PSC i ICV; i partits no-nacionalistes: PSOE, PP, Ciutadans. Com, sabent això, que és del domini públic, puc afirmar jo, tant descaradament, que no existeix alternativa parlamentària al nacionalisme? Com has dit? -em deia espantat un cosí afiliat a CiU- que el PSC és nacionalista? Què dius tu ara! I el nostre expresident del Govern, el senyor Aznar, no es va cansar mai de criticar els nacionalismes... Com és això? Segons sembla, el buit d’una alternativa no-nacionalista ha estat omplert posant aquest adjectiu a aquella part dels nacionalistes que volen més autogovern per la seva regió, i autoanomenant-se, per tant, no-nacionalistes, els partidaris d’un estat espanyol centralitzat. Aquest sistema ens està, doncs, mentint! Ens crea la il·lusió d’una alternativa real al nacionalisme, quant en realitat ens mostra els dos pols del que és el mateix. Cada bàndol considera contrari al que pensa el mateix que ell. Irònic, oi?

Així doncs, per resoldre aquesta situació cal cercar una alternativa. Per saber quelcom de p hem de trobar no p. El contrari de nacionalisme és, per tant, el no-nacionalisme, però ja hem vist que aquest mot s’utilitza per a propòsits molt diferents dels quals hauria de significar, pel que jo prefereixo utilitzar els mots internacionalisme o cosmopolitisme per referir-m’hi. Cal dir, abans que res, que l’internacionalisme ha estat tradicionalment dividit en dues tendències: una, pròpia del moviment obrer, que proposava no només la supressió dels estats sinó també la total aniquilació de totes les cultures del món per aconseguir la total llibertat, i que ha fracassat; una altra, pròpia dels intel·lectuals demòcrates i de l’actual moviment esperantista –el qual també tenia dins seu, en els inicis, aquestes dues branques- que proposava un món unit però respectant les diferents cultures, a les que considerava una garantia de la pluralitat de pensament i una riquesa que calia protegir. Amb la desfeta de l’oposició al capitalisme la primera branca va morir, però la segona segueix viva. El Manifest de Praga del 1996 deixa ben clara aquesta via d’acció, fent que l’esperanto segueixi a Zamenhof i deixi enrere a Bakunin. Amb tot, aquesta segona branca no ens soluciona el problema, ja que al ser el moviment esperantista políticament neutral i dispers per tot el món, no hi ha cap moviment destacat que defensi aquesta segona opció alternativa.

És curiós que, encara que Alexandre el Gran s’ha guanyat uns quants seguidors en la creació d’aquest estat mundial (ecumene), i que el koiné, o llengua grega comuna a tots els pobles, ha tingut sempre nombrosos seguidors, el darrer dels quals és l’anglès, la gent té una visió més Aristotèlica del món: la polis, o en aquest cas l’Estat, ha de ser autàrquic i saber espavilar-se tot sol. Jo penso que això és conseqüència de la premissa aristotèlica que diu que l’home és un animal social, ja que l’ésser humà necessita sentir-se part d’un grup, sentir-se ajudat per ell i, a la vegada, útil a ell, però moltes vegades la pertinença a aquest grup indueix a témer, o almenys a voler diferenciar-se, de tots aquells que no comparteixen unes idees o costums determinats. Moltes vegades ens uneix més tenir els mateixos enemics que no pas compartir unes determinades idees o principis.

La Unió Europea -la de debò- ha fracassat; no només el referèndum de la Constitució ha estat plantejat en molts països com una manera d'atacar les polítiques europeistes dels darrers vint anys, sinó que cada cop es fa més palès el fet que la proverbial solidaritat europea ja no existeix, amb el vertiginós ascens de l'extrema dreta ultranacionalista a Polònia, Bèlgica, França, etc. Ja no hi ha ningú que cridi públicament a favor d'una federació europea; les ovelletes prefereixen la seguretat de la pleta al somni de la prada. El que trobo a faltar és que algú doni la cara, ja que no hi ha alternativa en la societat actual: O nacionalisme o nacionalisme, i per a que un sistema funcioni seria bo, almenys, poder-lo comparar amb un altre realment diferent. En aquest sentit estic d’acord amb Plató: la nostra democràcia no és satisfactòria. Però també deia Churchill que no s’havia inventat res millor que aquest sistema, per molt dolent que sigui. Potser, el que passa, és que els que no pensem com la majoria, les ovelles negres que no volem una pleta sinó tota la prada, tenim certa por -i certa atracció també-, de que ens diguin mira-cels o somiadors, però... No és veritat que ho som?


Ignacio Terrado Rourera

Permalink Comentaris[1]

escric... existeixo!

El passat dimarts em van manar a l'EOI una redacció amb el títol When I was a child, I used to be very different from what I am now. El dimecres pel matí, a classe de filosofia, no se'm va ocórrer res més que proposar un hipotétic allargament de la infantesa. El mateix dia, per la tarda, em poso a fer la redacció d'anglès, sense pensar per a res en les classes del matí... I, vés per on, plantejo un cas -el meu- que... però millor que el llegiu vosaltres.
Només explicar-vos que jo penso que, aquell qui escriu, sigui sobre el tema que sigui, està en realitat escribint la seva pròpia història. I així deu ser, perquè... A què, si no, haver plantejat en una redacció de ficció allò que m'angoixava quan tocava la reflexió?

When I was a child, I used to be very different from what I am now. Sure?

Every day I woke up happy, because I really enjoyed going to school. There were my friends, with whom I played football, hide-and-seek, and all of those games that usually play children. When I returned home, I used to play with my brother and my father, creating always imaginary worlds full of dangers that we ever overcame: Only with a simple mattress, I’ve run all over the world, following the glorious footsteps of Willy Fogg, fighting against the soldiers of Spanish galleons, discovering new worlds… and I was free, yes, I was free…

And now, the twelfth, I’ll be eighteen, I’ll be an… an… an adult –and I hate these word–, I’ll be the serious person who wasn’t the Little Prince, I’ll loose innocence… I’ll talk about football, but not about adventures; I’ll rescue banknotes, but not beautiful princesses; I’ll talk about politics, and I’ll not remind my dreams of a better world; I’ll be Spanish, like the guardians of the galleon, only a number in statistics, another brick in the wall, and not the pluriversal dreamer I ever wanted to be…

So, it’s really necessary to age? When I think about the past, I wish I was a Peter Pan who could forever fight against the evil Captain Hook. It’s really necessary all what’s happening? Sometimes, when I walk during the night, and I see all the stars shinning on the sky, I feel that they’re a sign of the god of dreamers and poets, who’s saying me “Be a child, my little, be a child…” and I understand that even though we all have to grow, we don’t necessary have to grow old…

Ignacio Terrado Rourera



Permalink Comentaris[6]

La Granda Diktatoro

La Granda Diktatoro estas bona kaj fama filmo de Charles Chaplin:



^Cu Charlie Chaplin estas esperantisto?



Jes. Ghetto parolas esperanto...



El ghetto parla esperanto, sí... (encara que terpumoj -patates- s'escriu en realitat terpomoj) ja que Charles Chaplin va voler donar a la seva pel·lícula una dimensió molt més pluriversal que la simple lluita dels nazis i els jueus... la pel·lícula gira entorn de totes les dictadures, de totes les esclavituds, de totes les històries d'amor entre un barber i una serventa i de l'eterna recerca de la llibertat que consisteix la vida de l'ésser humà...

Us aconsello que la mireu... és una d'aquestes pel·lícules que valen la pena...

En quant a l'esperanto, és una bonica història de la que algun dia d'aquests en faré un article, però mentrestant... mi lernas esperanto... a les estones lliures -per ara, poc més d'una horeta aquest cap de setmana- i us asseguro que, pel poc que en sé, és la llengua més fàcil de totes les que conec... A més a més, m'està agradant això d'interessar-me per quelcom pràcticament inútil -almenys a Lleida- ja que qui estudia esperanto ho fa, i que quedi ben clar, perquè li dóna la gana!

Jules Verne, Albert Einstein, Mercè Rodoreda, Andreu Nin... tots aquests personatges reflecteixen el caràcter pluriversal d'aquesta llengua, que és de tots i de ningú, que és parlada als quatre costats del món i enlloc alhora, i que durant molt de temps va representar -essent perseguida per aquest fet pels nazis, els feixismes, el comunisme estalinista, el capitalisme americà, etc...- el somni d'un món unit.


Si voleu més informació sobre l'esperanto, podeu trobar-la a:

Associació catalana d'esperanto

Kurso de esperanto
Permalink Comentaris[4]

Era Plató un hooligan de l’Olimpiakos?

La gent surt de l’estadi. Ha estat una competició interessant. Els atletes han lluitat per l’honor i els llorers, i ara descansen sota la protecció de Zeus, el més gran dels déus de l’Olimp. Fora, però, no tot és en calma. Un grup d’atenencs, seguidors més aviat del déu Dionís que de la seva protectora Atena –encara que, com és ben sabut, el mal de cap diví del qual aquesta va nàixer ben bé podria estar originat en les vinyes de l’Hellas- estan fent sarau i burlant-se d’uns viatgers de la perifèria que passaven de visita. De cop i volta, aldarull, violència, destrucció... Els atenencs es barallen amb els estrangers. Es trobarà entre ells Plató colpejant uns quants caps sofistes amb la maça de la Veritat?

En realitat, difícilment haguéssim vist Plató o algun dels filòsofs de l’antiguitat grega en un problema similar, ja que aquests intentaven guanyar el contrari mitjançant la raó i el pensar dialèctic, sense recórrer al sistema molt més arcaic de la garrotada. En la seva auriga predominava el conductor, la part racional, i estaven per damunt d’aquells afers. Aquests hooligans de l’antiguitat es comporten així perquè el cavall blanc del seu carro alat s’ha desbocat, de tal manera que la seva part irascible s’ha fet amb el control de la situació i predomina de manera desmesurada sobre les altres.

Però, què és el que fa la resta de la societat davant d’aquesta situació? Al principi han fugit a corre cuita però, un cop a cobert de cops i bastonades, aquests homes s’aturen i miren, primer amb por i estupefacció, l’esdevenir de la baralla. I el cor s’accelera i s’escalfa la sang. Sembla que els agrada, i criden i comenten la situació i es juguen peces d’argent sobre el resultat... són els homes de bronze. Gaudeixen de l’espectacle, perquè, tal com dirà Pansa, edil de la vila de Pompeia, més de cinc segles més tard, no em negareu que al poble li agrada presenciar una baralla entre un home i un lleó! Tot lamentant-se de la seva trista situació, aquest bon home continua afegint que si els déus no ens envien aviat un criminal, tindrem que renunciar tots a aquest innocent plaer. És, per tant, un plaer innocent, propi de les criatures més delicades, el fet de contemplar aquesta baralla. Sembla que hi ha gent a la que l’atrau l’olor de la sang, i aquests són els homes de bronze. La seva addicció els fa mantenir-se a prop de l’espectacle, però –els déus ens en guardin!- sense intervenir-hi.

Finalment, arriba el governant de la polis. La baralla, per a decepció dels pobres artesans, que tan bé s’ho passaven, és interrompuda per les forces de l’ordre, i el seu dirigent ofereix als cridaners dues opcions: O passen immediatament a formar part de l’exèrcit, o van a fer companyia al rebesavi d’Aquiles. Segons sembla, hi ha una decisió unànime a favor de la primera opció, i el savi es frega les mans satisfet. Ha matat dos pardals d’un tret: D’una banda, els tindrà a tots controlats; de l’altra, tindrà a la seva disposició una guàrdia fidel i disposada a tot. Aquest és el savi, el governant amb el que somniava Plató i que, de fet, almenys en aquesta qüestió, va existir.

Perquè, què eren, si no, els amfiteatres? Contràriament a la creença popular, no tots els gladiadors eren esclaus. Molts eren homes lliures, que lluitaven per l’honor o pels diners, però també, segurament, a causa de la seva ànima irascible desbocada. Així, el dirigent romà, a més de donar sortida a aquests impulsos violents, mantenia contenta la plebs, saciant-la del seu afany sanguinari. Un emperador podria fàcilment haver derrotat una invasió de bàrbars, però tancar l’amfiteatre era quelcom que no li hauria estat permès de bon grat.

Una nova revolta, però, anava sorgint entre els esclaus. Una revolta diferent, interclassista, la qual, després d’haver contribuït –prenent-hi la pitjor part- a apaivagar aquella set del poble, es proposava capgirar la situació. L’home no ha d’estimar la sang ni la guerra, deien les veus de l’est, intentant canviar, per mitjà de la religió, aquestes conductes. El problema, però, és que l’ànima havia arribat a la terra en un greu desequilibri, i no podia ser capgirada tan fàcilment, com bé ens han demostrat dos mil·lenis d’història. La més gran de les revolucions, almenys en aquest aspecte, va fracassar.

El més savi, potser, és reconduir tots aquests impulsos pel camí més favorable a la societat. Fa falta gent capaç d’enfrontar-se al foc, oi? I què hi ha millor per a aquesta feina que una ànima irascible, valenta, decidida a donar-ho tot per la seva missió? I el nostre futbol, no és la versió moderna i –gràcies a Déu- no sanguinària dels antics amfiteatres romans? Plató, en aquest aspecte, era radical. Si bé és veritat que podem exercir, en les ànimes més moderades, un cert autocontrol dels impulsos, n’hi ha d’altres, per la raó que sigui, a les que els és pràcticament impossible (els casos d’irascibilitat extrema es solen associar al doble cromosoma Y). El filòsof d’Atenes proposa, per tant, ensenyar-los altres maneres d’exterioritzar aquestes capacitats particulars, de manera que, el que podria ser un inconvenient, es converteixi en benefici.


Permalink Comentaris[47]